dilluns, 26 d’abril del 2004

Homenatge a Miquel Martí i Pol


Homenatge a Miquel Martí i Pol


Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter (Osona) el 1929. Era, fins fa poc, el poeta viu en llengua catalana més popular i llegit (Va morir l'11 de novembre del 2003 al migdia). També havia escrit prosa i havia fet traduccions. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que va haver de plegar-ne el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris: Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí(1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació a Llibres del Mall de tres volums de l'Obra poètica: L'arrel i l'escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang i, sobretot, també, amb Estimada Marta, el 1978. 

Ha estat traduït a moltes llengües i actualment es fa la reedició completa de la seva obra poètica a Edicions 62. Ha estat guardonat, entre d'altres, amb el Premi de la Crítica, el Premi Ciutat de Barcelona (tant de traducció com de poesia), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (1992), la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). Entre l'obra musicada, destaca l'àlbum Un pont de mar blava, del qual és coautor de les lletres amb el cantant Lluís Llach. Els homenatges populars i les distincions honorífiques s'han multiplicat d'ençà del seu setantè aniversari. Una mostra del ressò popular de la seva obra és el fet que, durant el 1999, la majoria d'ajuntaments catalans aprova en els seus Plens la recomanació a les institucions culturals corresponents que es presenti la seva candidatura al Premi Nobel. Era membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Miquel Martí i Pol http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/index.php

Amb motiu de la seva mort els alumnes de tercer d'ESO del curs 03-04 van fer un seguit d'activitats relacionades amb la seva poesia. Fruit d'aixo és aquest petit recull de treballs.

Laia Pastor
Primavera

Heus ací: una oreneta, la primavera, ha arribat al poble. I l'home que treballa al camp, i la noia que passa pel pont.
(Miquel Martí i Pol)
Marta Ballesta 3er A
Arbre nu "Paraules al vent"

T'has isolat como un espectre més i fins la tarda fuig de tu i et nega com si no fossis fruit d'aquesta llum i aquesta corba sensual de l'aire.
Ara enyores l'hivern amb imprecís bleixar dels dies, uniforme i fàcil, que t'aferra a l'espai i et fa més gran als ulls incipients de la natura.
(Miquel Martí i Pol)

Ariadna Pastor 3er A
Primavera

Heus ací: una oreneta, la primera ha arribat al poble. I l'home que treballa al camp i la noia que passa pel pont i el vell que seu en un marge, fora vila, i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques tenen la sort de veure una mica de cel han sabut la notícia ...
(Miquel Martí i Pol)
Estimada Marta(Miquel Martí i Pol)

Marta Ballesta 3er A
Auca de Miquel Martí i Pol

1.- L'any mil nou-cents vint-i-nou en Miquel ja fa enrenou.
2.- És a Roda, tèxtil vila, on la seva vida enfila.
3.- Quan encara és un minyó ja s'apunta a l'orfeó.
4.- Va al'escola en temps de guerra i sovint s'estira a terra.
5.- Poc després en temps de pau li cal viure un nou sarau.
6.- Tant si vol com si no vol ara canta el "Cara al Sol".
7.- Catorze anys. Deixa l'escola i a la fàbrica trascola.
8.- Com que és fill de jornalers cal que penqui com qui més.
9.- A la Blava, adolescent, hi treballa d'escrivent.
10.- Com si fos l'Elionor no sap d'on li ve cert plor.
11.- Mes en nits de lluna plena sent el cant de la sirena.
12.- De la "Penya Verdaguer" en Miquel vol ser, primer.
13.- Per mentor espiritual ha pres mossèn Espinal.
14.- Que és també un lletraferit que se li farà petit.
15.- Contrau la tuberculosi, malaltís, cal que reposi.
16.- Aquests mesos de baqueta, del malalt neix el poeta,
17.- que comença amb molt d'encert imitant Jacques Prévert,
18.- tot cercant la poesia en el fer de cada dia.
19.- Als cinquantes es fa amic dels Estudiants de Vic,
20.- que es cartegen amb en Riba i, renoi, ara com tiba!
21.- Escriu Paraules al vent, premiades d'imminent,
22.- que són el crit rogallós del seu dubte religiós.
23.- Nous camins i nous problemes esbossa a Quinze poemes.
24.- Mil nou-cents cinquanta-sis en Miquel talla el pastís,
25.- ja que es casa amb la Dolors, la més bella de les flors.
26.- Com l'ocell que deixa el niu fa un nou llibre, El fugitiu.
27.- En El Poble, amb pròpia veu, és del poble tornaveu.
28.- I en La Fàbrica, quin gol ens marcava en Martí i Pol!
29.- Activista cultural i polític, tant se val,
30.- als seixanta fa cançons, cinefòrum, reunions.
31.- Se sent artista i profeta, i ara el PSUC li fa l'aleta.
32.- A la dècada següent l'esclerosi el va prenent.
33.- És el que ens intenta dir en La pell del violí.
34.- Tanmateix ell persisteix i la seva obra teixeix.
35.- Amb Llibre dels sis sentits i molts més altres escrits,
36.- com Cròniques de demà, L'hoste insòlit i, oh la là!:
37.- el de l'Estimada Marta que no para d'encisar-te.
38.- Reduccions, LLibres del Mall, noves proses... Quant treball!
39.- Mil nou-cents vuitanta-quatre, un nou cop li cal rebatre.
40.- En Miquel està de dol ara sí que es troba sol.
41.- D'aquí neix LLibre d'absències, ric de ritmes i cadències.
42.- Casat amb la Montserrat el camí ha continuat,
43.- amb nous versos, nous afanys, noves obres, nous companys.
44.- Una obra de tant valor bé val un Premi d'Honor.
45.- No és un home qualsevol el poeta Martí i Pol.
46.- Està fet un Prometeu que amb el vers duu foc arreu.
47.- Per això li volem dir: Gràcies Quel, gràcies Martí,
48.- gràcies Pol, n'has fet setanta i la teva obra ens encanta! 

 Ploma trencada

Ja no veuràs la primera oreneta,
i, no podràs estimar la quietut dels jardins.
El silenci de l'hivern t'ha fet callar.
La teva veu s'ha apagat ara
i no veurà el demà.
El teu full s'ha tacat de
la tinta de la teva ploma trencada.
La teva mort és plorada,
en català, com desitjaves,
i la teva poesia endolada
sempre serà recordada.

Paula Rodríguez 3er A
.

Legend of Shinma's


Legend of Shinma's


Segueix...
.
Fatimetu Nafa, 2on A

Els records de les estrelles


Els records de les estrelles


Brillants estrelles,
ullets en la nit.
Espies poetes
de metall polit.
Vigilen la Terra
com perles d'or,
fades menudes
vetllen pel nostre record.
Espurnes al fosc,
nimfes alades,
Hueixen com foc
guaiten embruixades.
Escriuen memòries
d'enyors oblidats,
d'estrelles platejades,
de records del passat.
Coneixen !a història
del planeta blau:
Tacat d'odi negre,
va cercant la pau.
Veuen dibuixos
a sobre del món.
Que foraden la terra
en forma de frontera.
Que esquitxa prejudicis
i embruta innocents.
Però s'esborra amb desigs
de fantasies d'estels.
Senten com plora
el somriure d'un nen.
Saben que enyora
somnis d'argent.
Busquen il·lusions
per fer realitat.
Volen pintar de festa
la por d'un rostre esquinçat.
Il·luminen la nit
del país de la mort
Escriuen pel destí
el poema d'aquest món.
 
 

Laia Pastor, 3er B
.

SOÑABAN UN BESO


SOÑABAN UN BESO 

 
Soñaban,
Como el viento sueña, solo, pasar un dia más, 
Sentirse necesario en las manos de un niño, 
Y abrirse paso, helado, entre raíces de tierra.
Soñaban despiertos, despertar dormidos en sus lechos, 
Con las manos atadas por amapolas latientes 
Eclipsando dos pétalos de rosa, carnosos, 
Sin mediar palabras voladas al viento.
Soñaban ya.
Inmóviles, sensibles, distantes y fríos,
Esperaban callados poder soñar de nuevo en ellos.
Soñaban ya?


Eric Rocher, B2B Tecnològic
.

AUTOR DESCONOCIDO


AUTOR DESCONOCIDO
-¡Vaya mierda de poesía!
Esa frase, que cambiaría su vida, acabó de hundir a Javi.
Aquella mañana, el chico entró en clase denotando un cierto nerviosismo. Pese al frío que hacía en la calle, sus temblorosas manos estaban muy sudadas. Como siempre, destacó su cara entre las demás, repleta de granos y con unos bonitos ojos verdes. Rápidamente se sentó en su silla y se puso a pensar. "Hoy es mi gran día, hoy tengo la oportunidad de ver publicada mi obra". Entretanto, la profesora había entrado, y exclamó con un desagradable tono de voz:
-¡Javier, ahora mismo a borrar la pizarra!
Javi se levantó y se dispuso a cumplir la orden de su profesora. Al principio lo hizo con normalidad, pero luego tuvo que dar unos pequeños saltitos para llegar a la parte superior. Cuando acabó, el chico volvió a sus pensamientos. "Si a la gente le gusta mi poema diré que el anónimo soy yo". Así pasó el tiempo, y llegó el momento clave. Acababan de repartir la revista del instituto en la que aparecía publicado el magnífico poema que él había escrito hacía dos semanas. Dada su timidez, Javi lo presentó como anónimo, pero estaba dispuesto a revelar su identidad. Pero los versos no tuvieron la aceptación que Javi esperaba, y empezó a desanimarse. Cada vez estaba peor, y la gota que colmó el vaso, fue, mientras caminaba por los pasillos, oír aquella maldita frase, proveniente de la boca de su mejor amigo:
-¡Vaya mierda de poesía!
Al volver para su casa, solo, y por el camino más oscuro, las ideas daban vueltas en su cabeza. Pensaba si servía para algo en esta vida. Casi no tenía amigos, y lo único que se le daba bien, escribir versos, ya no le gustaba a nadie. Entonces, tomó una resolución.

-¡A partir de hoy, cambiaré mi vida!- gritó el chico, como para que la promesa tuviera mas fuerza- ¡No volveré a ser el de siempre, seré una persona nueva!
 
Al día siguiente, entró en clase con un aspecto muy diferente. En vez del tradicional peinado que llevaba siempre, en su cabeza se veía una flamante cresta teñida de rojo. Además, en una de su sus orejas se había puesto un pendiente, al igual que en su nariz. También su vestimenta había cambiado. Ya no llevaba la misma ropa de siempre, sino una chaqueta y unos pantalones de cuero, adornados con un cinturón y una cadena de metal.

Gracias a su aspecto, Javi fue encontrando nuevos amigos, con los que fingía estar a gusto, aunque no fuera cierto. Más de una vez tuvo la tentación de regresar a ser el de antes, pero al recordar aquella frase, se le quitaban todas las ganas.

-Para mañana, de deberes, leéis las cinco primeras páginas de la revista que os acabo de repartir- dijo la profesora antes de marcharse de clase.

A Laura no le gustó nada aquella faena. Odiaba la revista. Nunca había ningún artículo bueno, todos eran tonterías.
Al entrar en casa, Laura se quitó la chaqueta y dejó al descubierto su larga mata de cabellos cobrizos. Fue directamente hacia su habitación y se puso a leer la revista.

-Cada año es peor- se dijo a si misma.

Ya lo daba todo por perdido, cuando de pronto, empezó a leer un poema en voz alta:
"Dolor, miedo, terror, muerte,
¿es eso ayuda para inocentes?
¿guerra, o salvación?
no es esta su elección."...
Al acabar de leerlo, una extraña sensación le invadió todo el cuerpo. Aquel poema era magnífico. Expresaba de una manera clara y concisa las penurias de la guerra. Laura estaba muy emocionada. Por su interior circulaban miles de sensaciones y pensamientos. Aquel poema le inspiraba un intenso dolor, incluso miedo, y de sus grandes ojos, empezaron a saltar pequeñas lágrimas. De pronto, se dijo a sí misma:

-Debo encontrar al autor

Para asegurarse de que aquello era verdad, volvió a leer el poema y bajó la mirada unos centímetros, hasta que leyó el nombre del poeta.

-Anónimo- dijo la chica, quedándose paralizada. - Anónimo- repitió, como si no se lo creyera. -Anónimo- dijo por tercera vez, y no volvió a hablar en un rato.
Pero Laura era una chica tenaz y al cabo de unos minutos decidió que buscaría al autor del poema, aunque tuviera que perder parte de su tiempo libre en el intento.

Al  día  siguiente,   al  salir de  clase,  Laura decidió  empezar  su búsqueda. Lógicamente, su primer paso fue ir a preguntar al equipo de redacción.
-¿Tienen los documentos originales de la última publicación de la   revista?
-Sí, tenemos casi todos- respondió la directora de redacción.
-¿Me los podría enseñar un momento, por favor?- preguntó Laura.
-Sí, claro.
Laura rebuscó entre todos aquellos papeles, y al fin dijo:
-Este es el que yo buscaba, ¿me podría decir quién es el anónimo?
-Pues lo siento mucho, pero este poema lo encontré encima de mi mesa hace unos días, y nadie sabe quién lo trajo.
-Muchas gracias de todas formas- dijo Laura educadamente.
-No hay de que.
-Perdone, ¿le podría pedir otro favor?
-Cuando quieras.
-Me gustaría que publicara este mensaje en la próxima revista y en el tablón de anuncios.
Laura le entregó un papel que la directora leyó en voz alta:
-Se busca al autor del poema "La verdad de la guerra" que se publicó en el último número de la revista. Por favor, el aludido que contacte con Laura Mendoza, teléfono 666256338. Gracias.
-¿Lo publicará?- preguntó Laura con un tono lastimero.
-Sí, mañana estará en el tablón de anuncios, y dentro de un par de semanas, en la revista.
-Muchas gracias, me ha sido usted de gran ayuda.
-De nada, ha sido un placer.
La mañana del jueves, al entrar en el instituto, Laura corrió hacia el tablón de anuncios, donde reconoció su mensaje. Volvió a clase rápidamente, para no llegar tarde, pero por desgracia tropezó con un chico.
-Lo siento- dijo el chico y le ayudó a recoger los libros que se le habían caído.
-No pasa nada, la culpa es mía.

Mientras los dos recogían los libros, un amigo del chico pasó por su lado y dijo;
-Javi, tío, como mola tu peinado; esa cresta roja es la caña. El chico se fiie con su amigo y Laura se dirigió a su clase.
Ahora Laura sólo podía esperar. Fueron pasando los días, pero el anónimo no aparecía. La chica, poco a poco, se iba deprimiendo. Ya sólo podía esperar el día de la publicación del nuevo ejemplar de la revista. Por fin llegó la fecha, que supuso para Laura una gran alegría.
-Mañana todo el instituto habrá leído la revista y sabré por fin quien es el anónimo- pensaba la joven.
Pero pasaron los días y el anuncio no tuvo contestación. Laura no podía aguantar más, y se sentía derrotada. Por mas que pensaba no se le ocurría ninguna otra forma de encontrar al anónimo, sería totalmente imposible. La chica creía que todas sus esperanzas se habían esfumado. En aquellos momentos era la persona más infeliz del mundo. No podía hacer nada. Pensó que si iba a la piscina a darse un chapuzón, se le refrescarían las ideas, y decidió hacerlo a la mañana siguiente.

Laura, tal y como había pensado, se dirigió a la piscina. Había tenido suerte, aquella mañana de sábado hacía mucho calor. Caminó hacia la taquilla, pero había mucha cola. Como siempre hacía en aquellas situaciones, se dedicó a observar a la gente. Le llamaron la atención dos personas, una chica que llevaba el mismo traje de baño que ella, y el chico con el que tropezó una mañana en el instituto. Se acordaba de él por su particular aspecto, bajito, con una cresta roja en la cabeza y un par de "piercings", uno en la oreja y otro en la nariz. Por fin llegó su turno para entrar. Dejó la toalla en la hierba y fue a darse un baño. Al cabo de unos minutos volvió a tumbarse y se puso a leer. Pero no estaba animada, y se puso a mirar el punto de lectura que se había fabricado, con el poema escrito en él. Cuando se sentía triste y melancólica lo leía y releía. Aquella vez no fiie diferente.
"Dolor, miedo, terror, muerte,
¿es eso ayuda para inocentes?
¿guerra, o salvación?
no es esta su elección"

¿Es ayuda o es negocio,
es democracia o petróleo,
o es controlar el poder
y una cuestión de interés?
Laura no se lo podía creer. Detrás suyo, una voz había recitado la segunda estrofa del poema. Intentó darse la vuelta, pero no lo consiguió, estaba totalmente paralizada. Durante unos momentos, Laura continuó sin poder moverse, hasta que al fin lo logró. Se dio la vuelta y vio a aquel chico bajito, con una cresta roja en la cabeza y un par de "piercings", uno en la oreja y otro en la nariz.

FIN


Alex Gómez Gonzalvo, 3º A

El noi sense celles


El noi sense celles
- Com es deia el noi sense celles?

- No importa el seu nom, és el noi sense celles.

- I on vivia?

- Ala ciutat Sensegent.

- No hi havia genta a la ciutat on vivia?

- No és això, la ciutat es deia així perque la gent ... la gent...

- Què passa avi!!?

- Es que recordar aquesta historia tan i tan trista em fa venir records al cap.

- M'és igual que sigui trista, jo la vull escoltar!

- Fill meu, si jo te la contés, l'estaria explicant al meu parer, i jo desitjo que coneguis tota la veritat. Així que agafa el llibre que està al costat de la fotografia de la difunta avia i meva i llegeix-te-la tu mateix.

 
El nen va agafar el llibre, es va seure a la catifa que hi havia davant del foc i va començar a llegir...

"Fa temps, en la ciutat Sensegent, va néixer un nadó amb una anomalia sense importància: el nadó no tenia celles. Aquest petit problema sembla que sigui insignificant, però per al nostre protagonista seria el pitjor que li podria haver passat a la vida.
La infància del "nen sense celles" va ser molt crua. A l'escola primària els nens es reiend'ell perquè no tenia celles i ningú no volia ser el seu amic. El nostre petir protagonista es fixava molt en "el nen de les celles grosses" perquè aquest nen era el més popular de l'escola, tothom volia ser el seu amic i estar al seu costat, tot el contrari del "noi sense celles".
Un dia el "noi de les celles grosses" va acostar-se al petit sense celles i li va dir si volia ser el seu amic. El nostre protagonista es va il.lusionar molt per dos motius: un perquè per fi algú li havia parlat, l'altre perquè va veure l'oportunitat per podr fer-se amb les celles del seu unic i millor amic.

Els nous amics van anar creixent junts: la seva unitat era tan forta com la diferencia entre ells. Els companys de l'institut els deien "els mirall", perquè eren totalment diferents. El protagonista seguia sense que ningú el parlés encara que anés sempre amb el seu amic.
A mesura que passava el temps el "noi sense celles" estava més i més obsessionat amb les celles del seu amic, volia novertir-se en el que no era, això va ser el que li va portar a fer el que va fer,una cosa que per sempre estaria penedit.
Cada dia el protagonista d'aquesta historia estava pitjor. Ell volia ser com la resta de gent. Els seus pares, que estaven molt amoïnats per l'estat del seu únic fill van decidir que l'ajudarien de l'única manera que ells podien: regalar-li coses perquè poguésensenyar-les a la resta de gent, però tot seguia igual que abans, tothom passava d'ell.

A l'estiu, els dos amics estaven en un parc a on no hi havia ningú. Aleshores, al noi de les celles li va sonar el telèfon mòbil: eren uns amics seus que l'estaven convidant a anar-hi a una festa. Ell va dir que si i va preguntar si el seu amic també hi podia anar, però li van dir que no, que no volien a algú sense celles i van penjar el telèfon. El noi sense celles va sentir-se molt dolgut i rabiós a la vegada, en aquell moment li va venir en ment tot el que li havia passat a la seva vida: veia a tot el mon rebutjant-lo, rient-se d'ell...

El noi sense celles es va llançar contra el seu bon amic dient-li que volia les seves celles, que si no ningú l'estimaria, que no seria popular, que ell era tot el que sempre havia desitjat ser. El noi es va quedar bocabadat davant de la reacció del noi sense celles. De cop i volta el protagonista es va quedar petrificat i va començar a plorar, tenia el rostre desencaixat per la pena i la ràbia.

El noi de les celles grosses es va acostar i li va dir: "Si tant volies les meves celles només hauries d'haver demanar-es. Aquí tens, son totes teves, si les vols
només les has d'agafar, però si ho fas deixaràs de ser el meu amic". El noi es va treure les celles i les va deixar al terra, davant del que va ser el seu millor amic i va marxar mentre la llum de la posta de sol li donava en la seva cara.

Al dia següent l'antic noi de les celles grosses es va acostar al noi sense celles i, quan es va girar, va veure que tenia les seves antigues celles i que estava rodejat de gent. Li va preguntar que si tant volia que la gent li estimés, que si no és millor algú que t'estima pel que ets, que no pas per donar una imatge d'algú que no ets realment. El noi sense celles li va dir:"ho sento, però no parlo amb ningú que no tingui celles."

                                            Fi."

El nen va aixecar-se del terra i va col.locar el llibre on estava. Va agafar la foto on apareixien l'avia i el seu avi i es va fixar en una cosa...

-Avi, tu en aquesta foto surts sense celles, però ara si que en tens. Com pot ser això?

- Perquè tothom necessita sentir-se estimat per tothom, sinó no podriem viure en aquest fantàstic i meravellès món ple d'amor i sinceritat.

- Però avi, això vol dir que... que tu ets...

- Efectivament petit, jo el soc.


Samuel Cabrera, 2on batxillerat Artístic

Otra oportunidad


Otra oportunidad
Cuando Carlos me dijo si quería ir con él de viaje a Murcia, no me lo pensé ni un momento, cogí algo de ropa y emprendimos camino. Durante el día nos lo pasamos muy bien, contando historias, cantando y riéndonos sin parar. Cuando llegó la noche todo fue más difícil, puesto que yo no sabía conducir y lo único que podía hacer era no molestar y me quedé dormido. A las dos horas de estar dormido Carlos me despertó y me dijo que pararíamos un rato para que él pudiera descansar. Me sentó tan mal eso, quiero decir, que me supo muy mal que me dijera eso pues me sentía culpable, por no saber conducir. Cuando se hizo de día retomamos el camino. Se nos pasó el día muy rápido explicándonos cosas. Pronto se hizo de noche, le dije a Carlos que parara para descansar pero no quiso, dijo que quedaba poco camino y que no tardaríamos mucho en llegar. Le expliqué como y porque corté con mi novia, para que no se durmiera, pero al poco tiempo me quedé yo dormido.
Lo único que recuerdo después de eso fue que me encontraba en una cama de hospital con una enfermera poniéndome una inyección. Pregunté por Carlos y lo único que me dijeron fue si recordaba mi nombre, el número de telefono de mi casa y mi dirección. Me llamo Rodrigo Montero, el número de mis padres es el 935893409, mi dirección es Romeo Fernández, 36 de Barcelona -le contesté-, y se fue. Hasta el día que salí del hospital con mis padres en una silla de ruedas no supe que le había pasado a Carlos. Carlos era mi mejor amigo desde que fuimos a la guardería, en el colegio nos habían castigado siempre a los dos juntos, cuando llegamos al instituto nos peleábamos por las mismas chicas, pero nunca dejamos de ser amigos, ninguno de los dos llegamos a la universidad, pero su vida era mejor que la mía, tenia un buen trabajo, una gran casa, todo el mundo le quería, mi vida era todo lo contrario, por eso estar a su lado me reconfortaba. Carlos mi mejor amigo estaba bien, cuando escuche eso de los labios de mi madre me sentí muy aliviado, pero me dijeron que no podía verle, que ya había vuelto a Barcelona, que allí le vería. Gracias a Dios, estábamos bien, habíamos sobrevivido a un fuerte choque. Nos había dado otra oportunidad.

Mis padres y yo volvimos en tren, de haberlo sabido antes Carlos y yo podríamos haber ido en tren hacia Murcia, era mucho más seguro y más rápido, pero en eso nunca se piensa. Ya en Barcelona mi casa no era la misma, era más grande o yo lo veía más grande sentado en la silla, desde el accidente no podía mover las piernas, lo que si era más grande eran las puertas, la de entrada, la de la cocina, la del baño, la de mi habitación, enfín todas las puertas de la casa. Mi habitación ahora estaba en la planta baja, donde antes estaba el estudio de mi padre. Cuando estuve ya instalado volví a preguntar por Carlos, me dijeron que no habían podido contactar con él.

Para intentar olvidar mi falta empecé a buscar trabajo, pero no lo encontré, ninguna empresa necesitaba a un hombre en silla de ruedas. Bueno, lo único que encontré fue uno de esos trabajos que se hacen en casa, y cuidar a los niños de mis vecinos, que yo creo que estos lo hacían por pena, me pagaban más de lo que me pertenecía, aunque no me importaba demasiado, pero no me gustaba dar pena. Así que deje de coger a los niños de los vecinos y de pintar muñequitos en casa. Como mis padres estaban fuera todo el día, me aburría mucho necesitaba a mi mejor amigo al lado, para que pudiéramos hablar y ver películas juntos, pero no estaba o no quería estar.

Una mañana después de desayunar, al cabo de dos meses del accidente, empecé a escribir un diario, en el que contaba todo aquello que me pasaba y lo que me gustaría decirle a Carlos. Desde aquel día pasaba las mañanas escribiendo, por las tardes intentaba salir, pero no me podía mover solo por allí. Los miércoles Carlos y yo solíamos ir al cine, nos encantaba ver películas de miedo, pero de las viejas, en el cine del pueblo los miércoles hacían películas como Frankestein, Doctor Jekyll y Mister Hyde. Esa tarde salí para ver una de esas películas que tanto nos gustaban, pero no me dejaron entrar, me dijeron que la silla ocupaba mucho espacio y que no podía entrar en la sala. Así que volví a casa, pero antes pasé por el videoclub y cogí una buena película, empecé a verla con unas palomitas y pronto me quedé dormido. Cuando desperté ya estaban mis padres en casa. Cenamos y me acosté. Por la mañana volví a escribir otra carta a Carlos, aunque todas esas cartas nunca fueron enviadas, por la tarde se puso a llover y no pude salir, aunque no tenía muchas ganas después de lo que me pasó el día anterior. Esa tarde la pasé mirando por la ventana. Vi paraguas de todo tipo, de muchísimos colores, vi gente que se había puesto bolsas en la cabeza, periódicos, lo más bonito que vi fue una pareja de novios recién casados. La novia aun llevaba el vestido blanco, todo mojado. El lunes tuve que ir al médico para ver si podía recuperar la fuerza en las piernas, aunque por la cara del médico me pereció que me sería difícil, no me preocupó mucho, ya estaba acostumbrado.

Ya habían pasado cuatro meses y yo seguía escribiendo cartas a Carlos, y me seguían diciendo que no habían podido contactar con él. No tenía ganas de salir, y me pasaba todas las tardes mirando por la ventana, desde esta conocí  muchísima gente, no sabía que en el pueblo vivía tanta gente. Vi como la hija del panadero pasaba de estar embarazada a llevar a su niño en el carrito. Descubrí que los jueves María José limpiaba la escalera de su piso, y que quien la limpiaba los martes era María Teresa, su hermana gemela. Cuando salían del colegio los niños, sabía como les habían ido los exámenes, pues si salían con mala cara era que les habían ido mal, y cuando salían contentos y dando saltos era que habían aprobado. Aprendí mucho de todos mis vecinos, vi crecer a los más pequeños, vi envejecer a los mayores, pero ellos a mi no me veían.

Desde mi ventana conocí una chica preciosa, de aquellas que nos gustaban a Carlos y a mí. Era rubia, con el pelo rizado, tenía unos ojos grandiosos y creo que azules o quizás verdes, pero seguro que eran claros. Era alta y delgada, todo contrario a mi, desde que estaba en la silla había cambiado mucho. Era preciosa y siempre iba sonriendo. Sabía a que hora pasaba por delante de mi casa, y siempre diez minutos antes estaba yo asomado a la ventana. Aquella tarde pasó con un grupo de chicas, iba deslumbrante. Llevaba el pelo recogido, vestía una falda negra y una camiseta amarilla y unos zapatos de tacón y punta, debían ir a la discoteca. En aquel mismo momento me dieron ganas de arreglarme y salir pero recordé que estaba atado a una silla de ruedas. Las chicas no volvieron a pasar hasta la una de la noche, hora en la que descubrí el nombre de mi amada, esa princesa de bellos ojos y suave pelo se llamaba Eva, como la dama del paraíso. Ahora mi aburrido pueblo se había convertido en el paraíso donde Dios creó al hombre. Deseaba poder ser Adán. Desde aquel día olvidé todo, me olvidé de escribir las cartas a Carlos, lo único que hacía era asomarme a la ventana durante todo el día. Hubo un tiempo que dejó de pasar por mi casa, pero no me desesperaba pues sabía que volvería. En pleno agosto montaron una pequeña feria en el parque cerca de casa, y me gustaba ver la noria dando vueltas y escuchar la música del tiovivo. Una noche Eva volvió a pasar, iba a la feria. Cuando esta volvió iba con un chico, lo primero que pensé fue que podía ser su novio. Ese chico, Javi, lo conocía desde pequeño, vivía con sus abuelos, pues sus padres estaban separados, me dolía era demasiado buen chico, trabajador y muy buen estudiante. Yo no había intentado nada, pero no quería perderla. No hice nada, por eso Eva y Javi estuvieron saliendo mucho tiempo juntos, pero se lo merecían.

Al cabo del tiempo Eva se fue al extranjero a estudiar, sonará mal, pero me alegré... ahora Javi vagaba por el pueblo como si de un fantasma se tratase. Que mal me sentía. Puedo decir que durante esos años que Eva estuvo fuera lo pasé muy mal, y mis padres también, la verdad es que me volví un poco rudo. Me pasaba el día vigilando a Javi, que no fuera con ninguna otra chica. Estaba tan mal que llegué a pegar a mi madre, con lo que ella me quería, para que me dejara solo. Ella intentó hacer que saliera a la calle, intentó traer a casa algún amigo del grupo, pero les echaba de casa a gritos. Como no quería salir mi madre trajo de escondido a un psiquiatra, yo ya sabía que era un psiquiatra, para que viera mi comportamiento, sin hablar conmigo, aunque si hubiera entrado en la habitación lo hubiera echado fuera.

A las semanas me lllegó una carta, era de Carlos. Me decía que sentía mucho no haber ido a verme, que estaba muy ocupado con el trabajo. Que cuando tuviese un momento lo primero que haría sería venir a verme. Y me pedía perdón por lo que había pasado, que se sentía muy culpable. Y que había recibido muchas llamadas de mis padres. Además me pedía que le enviara cartas para saber más de mi. A partir de ese momento creo que cambié, que volví a ser el mismo de antes. Y como Carlos me pedía le envié todas esas cartas que había escrito anteriormente, y recuperé todo ese tiempo perdido, explicándole lo que me había pasado con Eva y todo lo demás que no había escrito. Estuve un tiempo muy, pero que muy, contento. Hasta que me enteré que esa carta era de mis padres, la habían escrito para que me alegrara, y olvidara mis faltas. A partir de esto fui atando cabos y me di cuenta de que a Carlos no lo volvería a ver nunca más, pues había fallecido en aquel accidente, en el cual yo quedé paralítico, pero vivo. Ya no necesitaba esta oportunidad. Después de esos meses me volví otra vez muy huraño.

Noelia Orantes Bravo, 2on batxillerat A
.

Records


Records
Sota la finestra amb cortines blanques, una dona a la que la seva mare li havia posat de nom Alba, seia sobre una cadira de fusta. Davant tenia una taula on recolzava el seu braç i escrivia aquestes línies:

7 d'Octubre de 2034

Encara hi penso Teo,  quina manera de començar aquesta carta. Doncs no t'espantis, però tinc sorpreses, bones notícies i dolentes es clar,  perquè sense les dolentes, les bones no existirien, només serien la normalitat, la mitjana, el conjunt de notícies iguales. Per recordar, avui, endreçant l'armari he trobat en una maleta una agenda de l'any 2000. Sí, un número rodó, bonic, ara es fa estrany, però recordo aquella nit del 31 de desembre del 1999 quan, estàvem a punt de menjar el raïm i als vidres de la finestra del terrat hi havia "vaho", perquè el calor humà i el sopar havien fet que es produís aquest fenomen. Jo, vaig escriure amb el meu dit de quinze anys: Bon any 2000! Quins records. Cinc anys després naixeria la nostra petita Anna. S'ha fet gran Teo,  ja fa anys que ho és, però cada vegada que t'escric la recordo de petitona als nostres braços.

L'agenda té les pàgines grogues, és ben cert, el temps ens pesa a tots els èssers vius i els objectes del passat també pateixen els anys. A la tapa color violeta hi ha unes margarides naturals, les vas recollir als terrenys que hi havia vora de la casa dels teus pares, ara, ja no hi queda cap, perquè a munt van construir cases unifamiliars. I me les vas regalar, eren les primeres flors que regalaves a una noia i les mans et suaven i la veu et feia ones, estaves tant nerviós... Jo, per tenir un record d'aquell dia, perquè també era la primera vegada que un noi em regalava flors, les vaig embolicar en un paper de diari i les vaig posar entre uns llibres d'història. Quan van estar ben seques i premsades les vaig pegar a la tapa de l'agenda i després la vaig folrar.

He volgut fer un viatge pel temps obrint-la i he començat, com és normal pel mes de gener. M'he ficat dintre d'aquells dies, d'aquella humitat i d'aquell fred d'hivern, però he anat passant pàgines, perquè hi havia apuntat dades, la rutina, els deures, compres i records, res d'important. Bé, no li he donat importància al 6 de gener, el dia dels nens, ja que, a mida que ens fem grans aquestes festes no fan il.lusió, potser l'alegria de veure la cara de felicitat dels nens, dels néts, però per aquells anys jo ja tenia 15 anys i ja no em feia il.lusió. En realitat m'aburria la idea de pensar que els empresaris capitalistes burgesos s'enriquien per aquestes dates abusant de les festes populars i dels infants, fent-los de de ben petits consumistes.

Febrer va arribar ple d'activitats pel grup de teatre on em passava part de les tardes de la setmana. Cada dilluns i dimecres assajàvem en grup per preparar l'obra que s'estrenaria el 27 de febrer. El senyor Salvador ens havia dut una obra adaptada de "Terra Baixa". Ens va recomanar que ens compréssim el llibre i que llegíssim el pròleg (cosa que normalment la gent no feia), a més de trobar els canvis fets entre la història original i l'adaptació. Deia que feia anys que se l'havia llegit i que no recordava aquells petits detalls que es fan importants al teatre. Va repartir els personatges i ens va deixar una setmana perquè ens llegissim el llibre i sobretot ens "miresim" el nostre diàleg. Després d'una setmana començaríem a assajar de debó. Era un home molt optimista i sempre que podia ens ajudava a interpretar els papers que moltes vegades no era fàcil. No se si vas tenir l'oportunitat de coneixe'l, però ja et vaig dir més d'una vegada que t'apuntessis a teatre, que era molt divertit. Però no ho vas fer mai, tu necessitaves fer esport, córrer t'agradava i et continua agradant, oi? No ho has deixat de fer mai, t'envejo, perquè l'esport va molt bé per la salut, però jo sempre he tingut mandra de posar-me les bambes i sortir a córrer al carrer.

És impressionant com els records es queden gravats a la memòria, imatges, projeccions borroses com pel.lícules velles del primer cinema mut que han passat a la història. I és graciós com no recordem exactament tot el que hem fet, si no el que en el nostre interior realment ens interessa i ens importa, perquè darrera de cada record hi ha un missatge i si no el sabem li podríem anomenar "enigma de la vida" com una situació passada que la nostra consciència ha volgut guardar en el record.

Març i Abril van passar junts, amb les vacances de setmana Santa per mig i Sant Jordi. A casa meva no es celebrava la Setmana Santa, perquè mai hem sigut creients, en canvi Sant Jordi era un dia molt especial. A casa meva fèiem grans festes cada any, semblants a les de Sant Joan, venia molta gent, però no hi havien focs. El pare li comprava una rosa a la mare i a mi un d'aquells llibres que ell sabia que m'agradaven, cada any em repetia el mateix:

- No t'emprenyis perquè no et regali una rosa, això és cosa dels nuvis, a més, un llibre és un tresor i és per tota la vida.

I aquell 2000 vaig rebre llibre i rosa. Me la vas regalar tu. Però intento recordar com ens vam conèixer, perquè tu no venies al meu institut, ni a teatre, ni eres del barri. Jo al començament et veia com un amic, però aquell Sant Jordi em vaig adonar que senties alguna cosa per mi, i arran d'això et mirava més, sense voler i tenia ganes d'estar amb tu.

De maig no tinc gaires records, hi han mesos que sempre m'han important menys i suposo que per aquelles dates deuria tenir molts exàmens de final de curs i el viatge a Portugal. Bé aquest viatge es va fer al juny, vam anar tota la colla, els del meu curs, amb els professors de l'institut. M'ho vaig passar bé, però sé que m'hagués agradat que tu hi haguessis vingut.

Es va acabar el curs i l'estiu va ser calorós, com és normal. Et veia cada tarda, anàvem al cinema, passetjavem. He passat els fulls d'aquests mesos, el que quedava de juny, juliol, agost. Setembre. Vaig començar el batxilllerat amb ganes d'estudiar, però costava tornar a començar, després de tantes vacances que sempre es fan curtes.

A l'octubre va ser el teu aniversari i vam estar tot el dia junts.  Fins i tot vam deixar d'anar a l'institut. No esns importà res, només èrem tu ijo.

Novembre, lligat per la castanyada, ja començava a fer fresca,  les tardes es feien més curtes i les classes de teatre havien començat. Al Desembre el meu aniversari i la nostra felicitat. Què vols que et digui? T'hauràs donat compte que he anat molt depresa recordant, no he volgut explicar detalls, perquè són els que més enyoro.

Potser encara ara et preguntes que què és això de que encara hi penso. Teo, no ens enganyem, tots dos ho sabem. Penso en el meu tot, que només és meu i és diferent a els altres tots, però el meu tot era això; el passat l'adolescència, el teatre, l'Anna i sobretot tu.

Encara hi penso perquè ho vam deixar córrer i no hi trobo una explicació. Sé que em contestaràs, però et demano que sigui el més aviat possible.

L'Alba va escriure l'adreça del Teo al sobre, va agafar aquells fulls escrits i doblegant-los els va guardar. Aquell mateix dia els va portar fins a la bústia on llença la carta. Tornant cap a casa, creuant un carrer, un cotxe la va atropellar  i morí a l'instant.

Però el missatge cap al Teo ja estava enviat i en qüestió de dies estaria a les seves mans.

Al dia següent l'Anna trucava al seu pare donant-li la notícia. Ell no s'ho podia creure, no va anar a l'enterrament, ni va anar a veure l'Anna.

Però dos o tres dies més tard va rebre aquella carta amb remitent de l'Alba. La llegí i després va començar a escriure:


10 d'Octube de 2034

Estimada Alba,

He recorregut part del camí que ens toca viure, fet per nosaltres i decidint en tot moment quin corriol travessem. Però no sabem quan s'acaba, encara millor així, la gent es desperta amb l'il.lusió de viure, que en som d'il.lusos tots plegats. El nostre voltant són divertiments i falsedats per passar l'estona abans de la mort propera, la vida mateixa són les vacances que la mort ens deixa, com un desig que tot ésser viu té concedit sense demanar-li a ningú.

Avui t'escric aquestes línies, perquè sàpigues que estic cansat, que ja no val la pena viure, que la felicitat ja no em fa estar alegre, perquè no la tinc. Llavors tot més indiferent i ara més. I no sé plorar, ho sents? He estat pensant en tot el que em vas escriure, i en quan estàvem junts.

He acariciat tantes vegades el coixí on recolçaves el teu cap i també acariciava l'aire, imaginant-te al meu costat, mirant-me amb aquells ulls tant profunds que mai sabia el que em deien.

Faré un últim esforç per tu i sobretot per l'Anna i deixarè que la mort em digui quan he de morir i no sigui jo qui ho decideixi.

Demà mateix anirè a casa teva i agafarè l'agenda del 2000 i començarè a escriure el teu tot, que també és i ha sigut el meu.

Teo.

Marta García, 4rt d'ESO